De la societat disciplinària al control digital: bogeria, afectes i performativitat

De la societat disciplinària al control digital: bogeria, afectes i performativitat

Nau dels bojos, imatges histèriques i mems POV: polítiques afectives de la clínica al feed

Introducció

Tiktok: @Kira.mila.bsh

Aquest treball proposa una reflexió sobre la transició històrica de la societat disciplinada a la societat de control, tal com descriu Foucault (1964/1998), centrant-se en la institucionalització de la bogeria i el paper de l’hospital com a espai disciplinari, i connectant-ho amb la circulació digital de subjectivitats afectives en la societat tecnodigital, on els afectes i la diferència es reconfiguren i poden ser tant regulats com performativament expressats.

L’aproximació adopta una mirada feminista i afectiva per analitzar com certs cossos (especialment cossos femenins) han estat històricament construïts com a “descontrolats”, vulnerables o perillosos, i conseqüentment sotmesos a regulació institucional. La reflexió es fonamenta en autors com Nietzsche, Foucault, Deleuze i Guattari, per abordar l’agonia del subjecte modern, el declivi de la metafísica i la transformació de les societats disciplinàries en societats de control. Aquesta base teòrica es complementa amb La invención de la histeria de Didi-Huberman (2007), on s’analitza la construcció visual i mèdica de la histèria a l’hospital de La Salpêtrière al segle XIX, i amb bibliografia centrada en la cultura digital i l’afecte, com Ahmed (2024), Abidin (2021) o Trillò (2024), per vincular aquesta història de control corporal amb la gestió algorítmica contemporània de la subjectivitat.

En paral·lel a la dimensió teòrica, el treball s’alimenta de dos processos de recerca propis: d’una banda, el Treball Final de Grau en antropologia dedicat a la performativitat afectiva dels memes en xarxes socials (Performativitat afectiva del POV: etnografia digital d’un mem a Instagram i TikTok, 2025); de l’altra, el procés creatiu de la performance POV que s'estrenarà el 2026, on poso en relació les imatges histèriques de la Salpêtrière amb imaginaris actuals de cossos desbordats, vulnerables o monstruosos en entorns digitals. Aquest diàleg entre investigació acadèmica i pràctica artística em serveix per explorar com els imaginaris de control disciplinari es reactualitzen en dispositius tecnodigitals, i com la performativitat pot funcionar alhora com a espai de control i de resistència.

Aquest treball doncs, posa en relació tres eixos principals: (1) la història de la representació de la bogeria i del control institucional del cos, (2) les formes contemporànies de control tecnodigital, i (3) la performativitat de la diferència i dels afectes, sovint culturalment categorizats com a “mals afectes”. Aquesta perspectiva permet comprendre com la transició del control institucional clàssic a la circulació digital de subjectivitats obre espais simultanis de regulació i de subversió, situant la diferència i els afectes al centre de les tensions entre poder i subjectivitat contemporània.

Crítica de la identitat i la metafísica

La tradició del pensament occidental, tal com analitza Marina Garcés (2024) als materials docents El problema de la diferencia (UOC) ha estat marcada per la recerca d’un subjecte estable, racional i coherent, així com per la idea que la veritat és allò que s’identifica, classifica i fixa. Aquesta concepció metafísica, que entén el coneixement com la capacitat d’assignar a cada cosa una essència i un lloc dins d’un ordre jeràrquic del món, va contribuïr a construir la imatge del subjecte modern com un centre de raó i control. En aquest marc, la diferència queda relegada a una posició inferior: allò que desborda, s’excedeix o no encaixa en la norma és convertit en desviació, patologia o irracionalitat. La gestió d’aquesta diferència va prendre forma institucional, tal i com exposa Foucault (1975) especialment en dispositius disciplinaris com l’hospital, que funcionen com a espais de regulació i normalització de cossos i afectes desviats.

Stultifera Nauis. Chrzanowski, 1570. Font: clarklibrary

Per aquest treball m’enfoco en l’exemple de la Salpêtrière (París, s. XIX), on s’exposa de manera paradigmàtica aquesta lògica: les dones diagnosticades com a “histèriques” eren classificades, fotografiades i dirigides a representar o performar convulsions i postures per al diagnòstic i l’espectacle científic, transformant els seus afectes en simptomatologia i els seus cossos en objectes de saber (Didi-Huberman, 2007). Aquesta medicalització moderna va prolongar un mecanisme que ja era present abans de l’aparició de la psiquiatria. Tal com mostra Foucault a Historia de la locura en la época clásica (1964/1998), el control de la bogeria era inicialment simbòlic i social: el boig era expulsat de la comunitat i condemnat a l’errància. La imatge de la “nave de los locos” (on els bojos són confinats i enviats al mar) condensa aquest control paradoxal: “encerrado en el navío de donde no se puede escapar, el loco es entregado al río de mil brazos [...] Está prisionero en medio de la más libre y abierta de las rutas” (Foucault, 1964/1998, p. 12). La bogeria així, ja des de l’època clàssica, és exclosa del cos social alhora que es converteix en objecte de fascinació: allò que s’aparta és observat com a espectacle.

Aquesta construcció moderna de la identitat com a centre de control racional és objecte d’una crítica decisiva en el pensament contemporani. Tal com exposa Marina Garcés (Uoc, 2024) fent referencia a Nietzsche, la metafísica occidental ha creat una ficció de veritat universal i essència fixa del subjecte, que serveix per mantenir jerarquies i relacions de poder més que no pas per explorar la pluralitat de la vida i dels afectes. Des d’aquesta perspectiva, la subjectivitat no és una identitat estable sinó un procés múltiple, obert i afectat per forces diverses. Així, expressions històricament interpretades com a patològiques (com el “desbordament” histèric) poden llegir-se com l’aparició d’una diferència que trenca la normalitat i desestabilitza les categories rígides del subjecte modern.

Deleuze i Guattari també desenvolupen aquesta crítica a Mil mesetas (1980/2004), on mostren que el poder no opera només en les institucions, sinó també en la intensitat microscòpica dels afectes, de les percepcions i de les relacions quotidianes. Exposen: “todo es política pero toda política es a la vez macropolítica y micropolítica”. “la organización molar [...] no impide todo un mundo de microperceptos inconscientes, de afectos inconscientes, segmentaciones finas” (Deleuze & Guattari, 1980/2004, p. 218).

El control, per tant, no només produeix normes visibles (com a la Salpêtrière) sinó que opera també en la modulació del sentir, del desig i de l’expressió emocional.

La crítica de Deleuze continua a Post-scriptum sobre las sociedades de control (1996), on sosté que els sistemes contemporanis de poder ja no funcionen mitjançant espais tancats (l’hospital, l’escola, la fàbrica), sinó mitjançant circuits continus de modulació que busquen dirigir la conducta, els afectes i les formes de vida. En aquest context, pensar, crear o sentir, tal com també afirma Deleuze a la conferència ¿Qué es el acto de creación? (1987/Los Dependientes, 2013), consisteix a escapar dels mecanismes de control i inventar altres formes d’existència.

La crítica foucaultiana també reforça aquest argument. A Vigilar i castigar (1975), en el capítol Cuerpos dóciles, Foucault descriu com la disciplina produeix individus útils i submisos mitjançant la regulació minuciosa dels gestos, moviments i afectes. La Salpêtrière n’és un exemple clar: el control del cos histèric, la catalogació del símptoma i la producció d’imatges constitueixen una tecnologia de poder que fabrica la bogeria com a objecte de saber i, al mateix temps, suprimeix la subjectivitat de les pacients. Aquesta lògica de control avui en dia no ha desaparegut; simplement, ha canviat d’escenari. A la societat de control tecnodigital, la modulació emocional i afectiva es realitza a través de xarxes i algoritmes, que regulen què pot expressar-se, què es pot veure i quines formes de diferència són acceptables.

Així, l’articulació crítica de Garcés, Deleuze, Guattari i Foucault, aplicada al cas de les histèriques, permet entendre que l’agonia del subjecte modern és el resultat d’un compromís amb el concepte d’identitat com a centre de control fixe i amb un sistema que exclou la diferència i els afectes no normatius. Però aquesta mateixa crítica obre la porta a un pensament emancipador: reconèixer la dife­rència, la pluralitat i la performativitat afectiva com a eixos d’una subjectivitat capaç de desafiar les normes i crear nous imaginaris de vida i relació.

Transformació de la subjectivitat a partir dels anys 60 i 70

A l’apartat anterior he exposat com la diferència i els afectes van ser històricament sotmesos a mecanismes disciplinaris per preservar la identitat moderna com a centre de control. En aquest apartat examino com, a partir dels anys 60 i 70, s’obre un període que trenca amb el model de la societat disciplinària descrit per Foucault (1975): les institucions tradicionals (família, escola, fàbrica, hospital) deixen de ser concebudes com a marcs inquestionables d’ordre i socialització, i s’activa una crítica que reclama noves formes de vida, de relació i de subjectivitat.

Els moviments estudiantils, feministes, anticolonials, queer i de llibertat sexual a partir dels anys 60 qüestionen tant les formes de control institucional com les formes de normalització afectiva. Tal com mostra Ahmed (2004) a La política cultural de las emociones, els afectes no són estats privats sinó fenòmens socioculturals: circulen, s’aprèn a sentir-los, i defineixen qui pertany i qui queda exclòs. El que canvia durant aquestes dècades és que els afectes deixen de ser llegits només com a símptomes d’un malestar individual i passen a ser entesos com a espais de reivindicació i d’una identitat més fluida i col·lectiva.

Com exposa Didi-Huberman (2007), les histèriques de la Salpêtrière a través de les imatges clíniques generades per Charcot, tot i que funcionaven com a instruments de control i veredicte mèdic, també evidencien tensions irresoltes entre disciplina, institució i expressivitat i subjecte. La histèrica no parla, però el seu cos actua; el seu cos diu allò que l’ordre discursiu no permet dir. Aquesta lectura permet reinterpretar les histèriques com a proto-figures de la performativitat afectiva: la seva dramatització era alhora imposada i estratègica, una manera de fer existir el malestar en un sistema que només reconeixia el patiment quan el dolor es convertia en imatge. Didi-Huberman (2007) ho expressa clarament: “La histeria fue, a lo largo de su historia, un dolor que se vio forzado a ser inventado como espectaculo y como imagen (p. 11)”

Aquesta genealogia dialoga amb la Nef des Fous (La Nau dels Bojos) analitzada per Foucault (1964/1998), qui mostra com la diferència era controlada mitjançant l’expulsió alhora que es convertia en espectacle. El boig, apartat de la comunitat i navegant sense destí, era simultàniament un cos exclòs i un cos observat. Aquesta lògica d’errància forçada i visibilitat controlada reapareix avui en altres figures liminars: el refugiat, l’immigrant o el desplaçat de guerra són convertits en cossos “descontrolats” en el sentit literal del terme (cossos en moviment, sovint representats com a amenaça) mentre les seves imatges circulen en bucle en els mitjans i a les xarxes. La transmissió contínua de la violència (com en el cas del genocidi a Palestina) transforma el patiment en espectacle polític i emocional, generant empatia i alarma alhora, i permetent que determinats discursos utilitzin el moviment d’aquests cossos per justificar murs, fronteres o polítiques de seguretat. La paradoxa reapareix, doncs, en l’ecosistema digital: la diferència s’expulsa simbòlicament, però es manté en circulació com a imatge. Tal com la Nau dels Bojos separava físicament la bogeria de la comunitat mitjançant l’errància i l’expulsió, i tal com la Salpêtrière la confinava en un espai institucional per observar-la, diagnosticar-la i convertir-la en imatge, les plataformes digitals separen simbòlicament els “afectes incòmodes” de la vida social normativa. Els desplaçen a circuits de circulació específica (com el meme) on el desbordament emocional es tolera però sense posar en risc l’ordre públic de la positivitat afectiva. La cultura digital no elimina la diferència afectiva: la manté visible, però continguda.

En aquest context, la performativitat afectiva pot esdevenir una eina de resistència simbòlica. En el meu Treball Final de Grau vaig analitzar com els mems a Instagram i TikTok (en particular el mem POV) funcionen com superfícies d’expressió col·lectiva del malestar, la vulnerabilitat i el fracàs a través de l’humor i la post-ironia, en diàleg amb treballs recents sobre afecte i performativitat memètica (Guiu Sagarra, 2025; Trilló, 2024; Lymarev, 2023). Aquesta expressió afectiva desbordada recorda la gestualitat histèrica de la Salpêtrière: en ambdós casos, el cos (o la imatge del cos) parla allò que la institució no vol escoltar. Els afectes prohibits o reprimits emergeixen com a formes de crítica cultural, generant imaginaris que desestabilitzen la norma social i identitària.

Aquesta transformació en les formes de subjectivitat i resistència es pot llegir també a partir de la proposta de Deleuze i Guattari sobre la segmentarietat. A Mil mesetas (1980/2004), els autors sostenen que la vida moderna no ha suprimit la segmentació social, sinó que “la ha especialmente endurecido”, distingint entre una segmentarietat “primitiva y flexible” i una segmentarietat “moderna y dura” (p. 212). Les plataformes digitals en són un exemple contemporani: donen a l’usuari una sensació d’agenciament i lliure circulació, però les arquitectures algorítmiques organitzen quins afectes, discursos i formes de subjectivitat obtenen visibilitat o queden relegades al marge. D’altre banda, Deleuze i Guattari també proposen la noció de “màquina de guerra” com a potència col·lectiva i creativa. Des d’aquesta perspectiva, tant la performativitat histèrica com la performativitat memètica poden ser llegides com a formes de fuga: dramatitzacions que, precisament perquè excedeixen la norma, inventen o visibilitzen altres maneres de viure i de sentir.

El caràcter polític de l’afecte també es transforma en aquest període. El que canvia no és que la subjectivitat deixi de ser regulada, sinó que la regulació deixa de ser exclusivament institucional i es desplaça a l’àmbit social i cultural. Les emocions passen a ser terreny de negociació pública, de lluita, però també de mercantilització. En aquest sentit, la transformació dels anys 60 i 70 no clausura la crítica al model disciplinari, sinó que obre un camp d’interrogació que desembocarà en la societat de control tecnodigital: un sistema en què la producció i la modulació d’afectes s’articulen a través dels algoritmes, la visibilitat i l’atenció, qüestió que desenvolupo al següent apartat.

Diferència i poder: relació actual

En el context contemporani, la diferència ja no es percep únicament com un atribut identitari, sinó com una condició mateixa de la subjectivitat. Les societats tecnodigitals operen mitjançant formes de control modulable en el sentit que proposa Deleuze (1996) al Post-scriptum sobre las sociedades de control. És a dir, no reclamen cossos tancats en institucions, sinó subjectivitats contínuament connectades, vigilades i interpel·lades. El poder actua capturant dades, modulant conductes, anticipant imaginaris i reorganitzant visibilitats a través d’algoritmes. Com mostren Ahmed (2004) i Abidin (2021), les emocions s’han convertit en matèria de governança sociocultural i econòmica: allò que sentim, mostrem i compartim determina el nostre valor i la nostra existència pública. En aquest escenari, la diferència és alhora objecte de regulació i possibilitat de resistència.

Les aportacions de Deleuze i Guattari permeten entendre aquesta doble dinàmica. A Mil mesetas (1980/2004) tal i com ja he exposat amb anterioritat, diferencien entre una segmentarietat flexible i una segmentarietat dura. En aparença, les plataformes digitals s’inscriuen en un règim de segmentarietat flexible: l’usuari pot crear identitats, circular, jugar, performar. Però aquesta llibertat està sostinguda per una segmentarietat invisible i dura: els algoritmes classifiquen, ordenen i jerarquitzen subjectes a partir de patrons afectius, estètics i conductuals. La diferència es registra, s’arxiva i es converteix en dada operativa. Deleuze i Guattari identifiquen la “màquina de guerra” com a potència creativa capaç d’escapar (encara que sigui parcialment) de les lògiques de control. Aquesta màquina de guerra no és militar, sinó estètica, col·lectiva i inventiva: accions, gestos, imaginaris, afectes i formes de vida que desborden els codis establerts. En la cultura tecnodigital, aquesta força pren forma a través de pràctiques com els mems o la ironia postdigital (Lymarev, 2023).

Els mems contenen una força d’irrupció que opera a través del ridícul, la ironia, la hiperafectivitat i la post-ironia. No només expressen malestar: el dramatitzen, el transformen, el converteixen en llenguatge col·lectiu. Aquesta relació entre desbordament afectiu i crítica social permet llegir la ironia memètica en continuïtat amb figures històriques com el “boig” i l’“histèrica”. A La Nau dels Bojos, tal com descriu Foucault, el boig revela veritats incòmodes des de la sàtira i el desencaix, convertint-se en “el engaño del engaño” (Foucault, 1964/1998). A la Salpêtrière, el dolor histèric es transforma en imatge i dramatització, revelant allò que la institució vol silenciar. En paraules de Didi-Huberman: “la histeria fue, a lo largo de su historia, un dolor que se vio forzado a ser inventado como espectáculo y como imagen” (2007, p. 11). La cultura queer també ha convertit aquest mecanisme en una estratègia política: l’excés, la paròdia, el dramatisme i la hipèrbole exposen la norma com a ficció i, per tant, la tornen vulnerable.

En l’ecosistema digital, el meme reprèn aquesta potència paròdica. L’humor no desactiva el malestar: el fa pensable. Si l’histèria dramatitzava el dolor per sobreviure al règim clínic, el meme dramatitza el malestar per sobreviure al règim emocional neoliberal. Allò que el subjecte modern volia expulsar (excés, drama, vulnerabilitat, afecte) retorna avui com a forma de comunitat digital.

En el meu Treball Final de Grau (Guiu Sagarra, 2025) examino com els mems POV funcionen com a espais liminars de supervivència emocional en plataformes com TikTok i Instagram, on la ironia, la hiperafectivitat i la performativitat creen comunitat en la fragilitat i en el malestar compartit. Aquestes pràctiques digitals s’assemblen a la iconografia histèrica de la Salpêtrière en un sentit fonamental: són espais on el cos (o la imatge del cos) diu allò que la institució no vol escoltar.

Les plataformes tecnodigitals reprodueixen, en formes noves, la tensió històrica entre control institucional i expressió afectiva. Si l’hospital disciplinari encarnava la voluntat de normalitzar el cos desbordat, les xarxes socials encarnen avui la voluntat de modular la visibilitat afectiva a través de la viralitat, la rendibilitat emocional i la predicció algorítmica. Però igual que les pacients histèriques performaven gestos que escapaven parcialment al dispositiu mèdic, els usuaris actuals generen micro-fugues, estètiques i imaginaris que desborden la lògica neoliberal de l’èxit emocional i la felicitat obligatòria.

En aquest sentit, la diferència (entesa com allò que no encaixa, allò que s’expressa de manera desbordada, afectiva, vulnerable o imprevisible) continua sent un espai des d’on desafiar les estructures de poder contemporànies. La subjectivitat tecnodigital és simultàniament capturada i fuita, modulada i creativa, governada i inventiva.

Conclusions

Al llarg del treball he articulat un recorregut que va de la societat disciplinària a la societat de control, mostrant com la diferència i els afectes han estat històricament gestionats com a problemes, però també com a fonts de resistència. Des de La Nau dels Bojos fins a la Salpêtrière, les figures del boig i de l’histèrica han estat construïdes com a alteritats perilloses, expulsades o capturades en dispositius institucionals que en codificaven el cos i el dolor. La lectura de Foucault (1964/1998, 1975) i Didi-Huberman (2007) ha permès entendre que la bogeria i la histèria no són només categories mèdiques, sinó escenaris on es juga el límit entre el que pot ser dit, vist i reconegut.

Amb la transformació dels anys 60 i 70, s’obre una nova escena on els afectes deixen de ser només un objecte de correcció per esdevenir espai de politització i de comunitat (Ahmed, 2004). Les histèriques poden ser rellegides com a proto-figures de la performativitat afectiva, i la genealogia de la bogeria com a arxiu de formes de desbordament que posen en crisi la identitat moderna. Al mateix temps, el pas de la disciplina al control (tal com plantegen Deleuze i Guattari) mostra que el poder no desapareix, sinó que muta, desplaçant-se cap a formes de segmentarietat i modulació cada cop més subtils i omnipresents.

En el present tecnodigital, els mems i les pràctiques afectives en xarxa reactualitzen aquestes tensions. D’una banda, els algoritmes capturen i ordenen la diferència, convertint la vida emocional en dada. De l’altra, la performativitat irònica, la hiperafectivitat i les estètiques queer produeixen micro-fugues, comunitats i imaginaris que desborden la norma i permeten compartir malestars que el subjecte modern volia ocultar. En aquest sentit, la diferència i els mals afectes no són només restes d’un ordre vell, sinó matèries primeres per imaginar altres formes de vida, de cos i de relació.

L’agonia del subjecte modern, lluny de ser un diagnòstic pessimista, pot entendre’s com l’obertura d’un camp de possibilitat: alliberar-nos de la ficció d’un jo estable, autònom i autosuficient permet pensar subjectivitats múltiples, vulnerables i relacionals. Entendre com el poder opera sobre la diferència i els afectes (en hospitals, en institucions disciplinàries, però també en plataformes digitals i algoritmes) és una condició per poder intervenir-hi. Des d’aquesta perspectiva, la performativitat afectiva, tant en la història de la histèria com en la cultura memètica actual, es revela com un espai per pensar i practicar formes d’emancipació que no neguen el conflicte, sinó que el fan visible.

Bibliografia

Abidin, C. (2021). Mapping internet celebrity on TikTok: Exploring attention economies and visibility labours. Cultural Science Journal, 12(1), 77–103. https://doi.org/10.5334/csci.140

Ahmed, S. (2004). La política cultural de las emociones. Introducción: Sentir el propio camino (pp. 19–47). Edinburgh University Press; Programa Universitario de Estudios de Género, Universidad Autónoma de México.

Butler, J. (1990). Gender trouble: Feminism and the subversion of identity. Routledge.

Deleuze, G., & Guattari, F. (2004). Cap. 9: Micropolítica y segmentariedad. En Mil mesetas: Capitalismo y esquizofrenia (pp. 213–237). Pre-Textos. ISBN 9788485081950.

Deleuze, G. (1996). Post-scriptum sobre las sociedades de control. En G. Deleuze, Conversaciones (1972–1990) (pp. 277–286). Pre-Textos.

Didi Huberman, G. (2007). La invención de la histeria. Fondo de Cultura Económica.

Foucault, M. (1964/1998). Historia de la locura en la época clásica. Primera Parte (pp. 5-118) Fondo de Cultura Económica.

Foucault, M. (1975). Cuerpos dóciles. En Vigilar y castigar (pp. 135-169). Siglo XXI.

Garcés, M. (2024). El problema de la diferencia. Universitat Oberta de Catalunya. Material docent.

Guiu Sagarra, N. (2025). Performativitat afectiva del POV: etnografia digital d’un mem a Instagram i TikTok.

Los Dependientes. (2013, 3 julio). Gilles Deleuze – ¿Qué es el acto de creación? [Vídeo]. YouTube. https://www.youtube.com/watch?v=dXOzcexu7Ks

Lymarev, A. (2023). The secret third thing: A pragmatic analysis of post-irony and post-ironic internet memes. Oslo University.

Trillò, T. (2024). PoV: You are reading an academic article. The memetic performance of affiliation in TikTok’s platform vernacular. The Hebrew University of Jerusalem, Israel.